Quan tens dotze anys poques coses t’importen el suficient com per a aturar la frenètica empenta de la vida i filosofar una mica sobre aquesta. Per filosofar dic, si més no, fer un judici axiològic d’aquelles coses que, al cap i a la fi, ens definiran tard o d’hora com a individus, almenys. Pot ser, amb dotze anys, només hi ha temps per rumiar sobre els amics, perquè no, de com cremar l’energia que bull en les teves jovenívoles entranyes, o de com fer-ho per enganyar a la més maca de la classe i donar el teu primer petó amb llengua. I, si de cas, demostrar al món que la vida d’un Home, que la teva vida, no val més que eixos gests que la fan vida i que et fan Home. La resta ben poc importa, i si em permet, crec que així deuria ser, si fa o no fa, només s’hi té dotze anys un cop a la vida.
Ho dic tan cert perquè, desgraciadament, aquest no fou el meu cas. Sí que m’encisaven els pits de la Marta i me la jugava amb el Pau i el Jordi a veure qui tenia més pebrots a furtar-li les revistes a la Blanca, i córrer pel carrer la sequieta fins la placeta l’Orat. D’inconsciència i empenta tampoc em mancava. Però a mi l’empenta no em durà gaire.
Eixa encoberta il·lusió de l’infant que somia en ser un Home, en totes les de la llei, fort, poderós, em fou arravatada un bon matí del curs del vuitanta, concretament un vint-i-cinc de novembre, dia de Santa Caterina. Redéu com ho recorde!
Aquell matí feia un fred de collons. Com era costum al meu poble, per al dia de Santa Caterina es feia una fira grandiloqüent de venedors ambulants, pot ser la fira més gran que mai s’haja vist. Com no podia ser d’altra manera, als mestres de l’escola els venia al dit fer petites rèpliques d’aquesta en hores docents, quedava graciós davant dels pares i francament còmode per a ells.
Com deia, un fred espantós, i estar-ne quiet, al ras, rera d’una taula venent coques de llanda i pilotes de frare no era una bona motivació per a un “cul de mal asiento” de dotze anys. No quan els pits de la Marta i el tòtil del Pere hi rondaven pel pati, sexe i sang en menys de cinquanta metres quadrats. Del pits de Marta més val que ja no en parlem, ara són coses del Pau i el que és d’un amic queda restringit, però fer la guitza al babau del Pere em portà, eixe mateix dia de fira, en línia directa al despatx de don Martí, valgue’m Déu!
No oblidaré mai la cara amb la que em mirà aquell acartronat i escorregut conta-contes de llibre de text quan hi vaig entrar a l’aula 2 de l’escola de primària, despatx improvisat per als càstigs en vespres i dies festius, i algun dia de guardar. Aquell dia em canvia la vida, se m’arravatà la infància, se’m destronà el mite. Jo, que com qualsevol minyó, desitjava més que res créixer i fer-me un Home, eixe dia vaig decidir que si ser Home era ser el que us vaig a contar, valia més la pena quedar-me en aquell pati d’escola el dia de Santa Caterina de 1980.
Don Martí em segué a la primera fila, en un d’eixos pupitres que més temor causaven. Segué davant meu, mirant-me però no veient-me, rumiava, es gratava una rasada barba de setmana i mitja mentre gaudia de divagacions torturadores. Jo estava aterrit, la tensió era frenètica i ell es permetia la frivolitat de marcar els temps i la fredor de la situació. A fora es sentien els crits dels altres nens, dels lliures, fins i tot reconeixia alguna de les veus la qual cosa em despertava una enveja terrible. El temps era tan parsimoniós que vaig arribar a pensar que el càstig era no tenir càstig, i això m’esgarrifava encara més d’estrany que resultava. Però rera tan llarga espera s’aixecà, mantenint sepulcral silenci i caminà de banda a banda de la pissarra... Còpia! vaig pensar jo.
- Així que li dèieu gros geperut al pobre Pere, monstre, fins i tot he escoltat...- Trencà el silenci, havia pres una decisió, la sentència estava a punt, l’espasa de Damocles em fregava el clatell i a mi em picava la coroneta.- Per què?
“Per què?” em preguntava... a que venia això? Jo volia la sentencia en ferm i que em deixés, no un interrogatori, això ja m’ho faria el pare. A aquest home li agradava el suplici. Volia saber perquè li dèiem això al Pere... doncs si estava clar, només calia veure’l... però si li deia això segur que agreujava la situació i de cap manera em podia permetre aquest luxe, però si mentia, pot ser també... cony! Castíguem ja!
- No ho sé.- Vaig respondre acollonit. Segurament la pitjor opció.
- No ho sap?- Parafrasejà ell amb molt més èmfasi.- Acostuma a fer moltes coses sense saber per què?
Si volia demostrar-me que era millor que jo, que manava més que jo o que era més llest que jo, d’acord, però que ho fes ràpid.
- No, no ho acostume però...- Ara tocava fer-me el ploramiques.
- Sap que significa la paraula monstre?- Tenia ganes de matxucar-me, d’humiliar-me, i açò sonava a tenir que agafar el diccionari i cercar, i se’m donava de pena. - No diu res?- Jo només humiliava la mirada i esperava que tot passés, no volia tenir que agafar el diccionari i si parlava segur que em tocava, el diccionari no.- Veig que no ho sap, doncs sí que l’empra a sovint... Agafe un diccionari, trobe-la.- A la merda, cagada del tot.
Després d’un quart d’hora de fer el bajoc demostrant que ni papa de manejar-me el diccionari vaig pegar quasi per casualitat amb la ditxosa parauleta. Quasi victoriós vaig aixecar la mirada en senyal de victòria, desafiant l’autoritat de l’inquisidor. Don Martí no havia mogut ni la mirada en tot el quart d’hora, quina perseverança més mal emprada. Ignorà per complet la meva eufòria continguda, pot ser desapercebuda per a ell, i imperà:
- Llegeixi.
- Monstre,- vaig xiuxiuejar amb reconeguda homilia,- ésser fabulós o real que presenta una conformació contraria a l’ordre natural,- que complicat si tenia que explicar-lo després,- com és ara una combinació d’home i bèstia, o de dues o més bèsties diferents...
- Molt bé.- Em tallà a meitat exposició.- Ho ha entès?- Simplement vaig assentir.- Creu que Pere respon a aquesta descripció?
No vaig poder estar-me i vaig començar a riure per dintre, no, a riure no, em vaig descollonar, i em vaig quedar amb moltes ganes d’exterioritzar el moment. O hi tant que responia a eixa definició. Pere era un mala bèstia en mida, formes i olors, una bèstia parda, una bèstia en tota sa condició, més encara, era com deia “ una combinació de dues o més bèsties”. De fet, gràcies al diccionari de don Martí, vaig trobar una forma un xic més culta de fotre al Pere. Però no era tan babau jo, ara tocava dir que no i tot s’hauria acabat, càstig acomplert.
- No don Martí.
- Aleshores... perquè li dieu monstre? O no sé que geperut... No creu que Pere és tan home com vostè?
- Per riure’ns d’ell una mica don Martí.- Que adulta em sonà aquesta resposta, que bé, quina tenacitat. Amb aquest encert segur que apaivagava les ires del mestre i marxava ja.
Em mirà de diferent manera, alguna cosa havia canviat rera la meva resposta. Havia triomfat, ja estava, ara al pati i de nou a la fira.
- Esperes aquí una estona que ara torne.- Tan sols digué això i marxà. Em trencà els esquemes, no havia aixecat l’arrest, havia fotut el camp i jo m’havia quedat allí com un estaquirot.
Sols trigà cinc minuts, ni un de més, però no tornà sol, amb ell portà al senyor Hipòlit, un esquelet que s’usava en classe de biologia per a les pràctiques del cos humà. Un personatge curiós, amic de tots els nens, que la Carme, la mestra de biologia, solia cobrir amb gavardina i barret a l’estil de l’inspector Gadget i li col·locava una bossa de ma fent com si anés a treballar. Quedava graciós i apaivagava l’aprehensió de pensar que si era cert el que la mestra deia, nosaltres érem així per dins. Fins i tot la dona més maca fotria fàstics així.
- Veig que ja coneix i abusa sobradament de la paraula monstre en el seu temps d’esbarjo, però també veig, per això, que l’abús que en fa al nomenar al Pere com a tal és, pot ser, perquè no sap que significa la paraula Home.- Definitivament, o don Martí estava xulejant-me, o s’havia tornat boig.- Com comprendrà, i en vistes de l’èxit d’abans, no vaig a fer-li buscar la paraula Home al diccionari. Vull que vostè la rumie. Aquí té un personatge al que li direm Home. Quan torne d’aquí una estona vull que em done una definició d’Home de la seva collita pròpia, aquest serà el seu càstig. Així n’aprendrà a no dir monstre tan a la lleugera a aquells que no ho són. Ja ho sap. “Què és l’Home? Què és allò que defineix a l’Home?”. Li done un hora.
Em va fotre que no em deixés sortir al pati ja. Si em tenia allí un hora i després tenia que corregir-me el càstig amb la velocitat que el caracteritzava, ell que era mestre d’Història Antiga, aviat tocarien les cinc i em quedaria sense fira, sense pits i mamelles i, el més important, els de la meva classe se cruspirien totes les pilotes de frare que sobraren i no me’n deixarien cap. Una hora, una llarga hora. Una hora per respondre una sola pregunta, i sense diccionari, quin avorriment.
- Si no em diu una resposta en un hora, avui es queda aquí fins les cinc, i demà ja veure’m que passa.- Sentencià trencant els meus pensaments mentre apuntà en la pissarra, i en castellà:- “ Hombre, qué lo define” -
Quan sortí em vaig sentir el nen més desafortunat de l’escola, castigat, sol, al costat del senyor Hipòlit, que no movia ni pols ni remolí, i amb una ridícula pregunta a respondre.
L’Home, vaja xorrada de pregunta, dir que definia l’Home era molt senzill, mon pare era un Home, jo seria un Home, don Martí intentava ser un Home... ja tenia la resposta. Com la proesa ja estava resolta ara em podia relaxar una mica, em quedava una llarga hora per davant i una classe sencera per regirar.
Al quart d’hora havia furgat en tots els calaixos de l’aula i havia estat mirant pel finestral fins que la mirada se’m cansà. Deu fulls i dos bolígrafs fou el botí, un quart d’hora perdut la raó. Avorrit vaig decidir seure i començar a escriure.
“ Home”
Què el definia, què definia a mon pare, que em definiria a mi quan fos gran, que definia al oncle Paco i l’avi Manuel. El meu primer intent, òbviament, fou començar una descripció física de cadascun d’ells però aviat em vaig donar compte de que tots ells eren diferents així que llevat de que tots tenien pebrots res més em deia que era l’Home. Ja portava dos fulls mal emprats i la cosa no semblava tan senzilla com em creia abans. Se definia l’Home per tenir pebrots?
- Què hi fas aquí tot sol? T’han castigat?- Oh senyor! Júlia, la mestra de gimnàstica. Estava enamorat d’eixa dóna. Era la més maca, la més encantadora, la més afectuosa, la més jove i la que se deixava tocar més de totes les mestres de l’escola. Em tenia enamorat, a mi i a mitja escola.
- No, dic sí.- Em sentia estúpid, davant d’ella mirava de ser el més Home de tots però em sentia el més nen .- Sí, sí. Tinc que dir que defineix l’Home. Don Martí...
- Ai don Martí i les seves coses, no?- Somrigué. Com m’entenia esta dona, em casaria amb ella ara mateix.- I que creus que defineix a l’Home?- S’acostava a mi mentre mirava la pissarra, m’estava posant nerviós i a mi només se me passaven pel cap respostes brutes.
- No sé, estic descrivint als homes de ma casa però són tots diferents i només tenen en comú la...- Òstia, ara tocava dir la tita, o no? Si quedava com un porc, què?
- Però quan don Martí et pregunta que és un Home no es refereix a un baró, ell parla de l’Home en general, tant si és xic com xica. No és això, el penis, el que defineix a l’Home, per sort.
Tenia dotze anys, estava perdut per eixa dona i les seves formes, i ella em parlava de xufes... redéu quin càstig més ben aprofitat.
- Pensa un poc més que no és difícil.- Però la conversa fou tan etèria com l’olor de perfum barat que la cobria. De la mateixa manera que entrà, sortí, movent sinuosament ses malucs sota el xandall amb una elegància insondable.- La meva classe m’espera al pati.- Digué i el meu amor marxà.
La fastuositat de l’avern caigué sobre mi en la soledat del meu desamor i amb un turment que ridiculitzava el sofriment de Tàrtar. I tot per a què? Per a perdre l’únic camí que havia albirat.
Vaig agafar una cadira i la vaig col·locar davant del senyor Hipòlit. Tenia que posar-me les piles perquè la cosa no semblava tan senzilla com em creia. Si don Martí m’havia portat al senyor Hipòlit és perquè em valdria com ajuda. Segut el mirava de dalt baix. Me’l sabia de memòria, en les classes de ciències, tedioses i sempiternes, passava les hores mirant quan de curiós resultava creure que nosaltres érem així, que lletjos. Suposava o esperava que la senyoreta Júlia no fos així per dintre. Però en fi el senyor Hipòlit i jo teníem una conversa pendent sobre que era un Home, ja que ell ho deuria de ser.
Vaig cremar quasi deu minuts més mirant al homuncle mentre el meu pensament relliscava i navegava entre que era un Home i les pilotes de frare i la senyoreta Júlia. Òbviament el senyor Hipòlit no deia res i la conversa no fou possible. Calia reconèixer-lo, no sabia que era un Home.
Ara bé, no sabia el que definia a un Home però si el que no. “Esperança benaurada omplim de goig”. Hi havia un camí i l’havia trobat. Tenaç i agosarat em vaig
posar d’empeus i vaig començar a treure del senyor Hipòlit allò que no el feia un Home, la gavardina, el barret d’inspector Gadget... i la xufa de plàstic.
Al cap d’una estona sense traure res més vaig veure que ja no hi havia res més destriable sinó la persona moriria. Tot el que quedava era part de l’Home, segur. Ara tocava escriure.
- Joanet, que hi fas aquí? I aquest desplegament?- La imatge d’un nen amb un esquelet despullat i despiulat no causaria massa bona impressió al pare Miquel, el mestre de religió de l’escola.- Per què no estàs celebrant Santa Caterina amb la resta?
Li vaig explicar la situació amb molts matisos, era un canonge i ja se sap. Però també era un bon home i no va poder-se estar d’ajudar-me.
- Un Home, Joanet, és aquell que dedica la seva vida a la Fe i a l’Amor. Allò que defineix a l’Home és allò que el diferència de la resta de bèsties, és haver abandonat la natura primigènia, és la semblança amb el creador, el seu lliure arbitri i ser l’escollit per a entrar al Regne del Cel al costat del Nostre Senyor. És la Fe i l’Amor Joanet, l’Amor a Déu.- Vaja tela si tenia que dir-li jo açò a don Martí. Era impossible, ni sabia dir que era la Fe, ni sabia que era l’Amor ni tot eixe rotllo del regne, la natura i l’arbitri. Em calia alguna cosa més concreta, alguna cosa que pogués ubicar en el senyor Hipòlit i així explicar-li-ho a don Martí.
- Pare Miquel, i on podem trobar eixes coses que vostè diu? On podem sentir a Déu?- El pare Miquel despertava en mi la necessitat de fer-li creure que era bon xic, a pesar d’estar castigat. És pot ser una característica que defineix als cures.
- En el teu cor Joanet, en el teu cor sentiràs eixe Amor i en ell a Déu. Només escoltant el teu cor podràs sentir la veu de Déu i el camí que et durà a ser un Home- Bingo! ja tenia l’element ansiejat, era el cor el que definia l’Home.
Només sortir el pare Miquel em vaig posar mans a l’obra i en menys d’un sospir havia deixat al senyor Hipòlit més despullat que un fesol fora de la beina. Només el cor triomfant lluïa en mig de les dotzenes de costelles del blanc esquelet, el cor de l’Home, l’essència vera, l’ànima mater de l’Home. El càstig estava acomplert i don Martí desaparegut.
Vaig sortir de l’aula com un llamp per cridar al meu inquisidor quan de sobte vaig topar amb un armari de dos metres, era Pere, el Psicòleg.
- Ei, ei, on vas tan accelerat.
- A buscar a don Martí, que ja he acabat.
- Acabat, el què?
De nou vaig tenir que contar-li a Pere el que m’havia passat. Seria el càstig més conegut de la història de l’escola. Fil per randa li vaig dir tot el que passava, l’ànsia devoradora d’indagar en els motius i el buscar-li les cinc potes al gat dels psicòlegs feu que de nou acabés dintre de l’aula amb Pere davant del senyor Hipòlit.
- Així que el pare Miquel t’ha dit que l’Home se defineix pel cor i la fe... Tu el creus?
- Jo?- Torna-li... quina mala sort i quin càstig més recargolat, a mi se me’n fotia el que cregués el pare, don Martí i el Pere, jo només volia una resposta per a que m’aixecaren el càstig, una resposta que jo no sabia.- No ho sé, jo crec que sense panxa no se menja i sense ulls no se veu, però ell és un capellà i ma mare diu que ells saben molt.
- No te cregues res del que te diguen si no ets capaç d’entendre-ho Joan. El que diu el pare Miquel està bé, però no és el cor el que defineix a l’Home. La Fe i l’Amor formen part de l’Home, és cert, però també la fam, la son, les ganes de fer sexe,- digué picardiós,- fins i tot les d’anar al bany ens fan ser Homes. Totes eixes accions, menys nobles pot ser, també ens fan Homes...- Si fa o no fa semblava tenir més raó que el pare, almenys tenia més gràcia i congeniava més amb mi.- ... i tot això no està en el cor, el cor només bombeja sang. Tot això Joan està en el cervell. El cervell és el que ens fa Homes, ell ens dona intel·ligència, Fe, Amor, la fam. Tot està aquí dalt, al cervell.
Sense més s’aixecà, agafà el cervell del senyor Hipòlit i li’l col·locà. Em mirà tendrament i rera senyalar la pissarra sortí de l’aula orgullós i crescut com si l’haguessin nomenat per al Premi Nobel.
- Ja tens a l’Home!
De nou em vaig quedar sol, sol amb el meu càstig i el senyor Hipòlit una mica més revestit que abans. Pere tenia raó però dur la contraria a un capellà no semblava ser cosa massa sagaç. Què li diria ara a don Martí? Ja no sabia que definia a l’Home.
Desesperat, amb deu minuts menys del meu temps, estava a punt de ficar-me a plorar. La ràbia em devorava i una xafogor em bullia a dintre del cos. Ambulant, inquiet i neguitós vaig ensopegar dos cops amb la mateixa cadira. A la fi li vaig fotre una puntada de peu amb la mala sort que en eixe moment passava per allí el senyor Cesar, el bidell de l’escola. Home parc i auster, fill d’un Guàrdia Civil de la “División Azul”, dels que anà a la Rússia amb els nazis, em foté un crit que m’amedrantà.
- Usted no sabe para que sirven las sillas?- Per a preguntetes estava jo. No sabia que definia l’Home i tenia ara que dir-li per a que valia una cadira.- No voy a tenerle en cuenta este comportamiento por ser día de fiesta, pero como le vuelva a ver con semejante arrebato de ira será debidamente castigado.
- Lo siento.- Vaig dir-li amb un castellà força groller.- Señor Cesar, ¿sabe usted qué nos hace Hombres?.
- Hombres?- Sembla que el vaig descol·locar, o que li vaig tocar la fibra sensible, o que se jo, el cas és que en compte de seguir renyint-me es va seure al meu costat i es quedà mirant la pissarra.- Hombres...- tornà a dir i restà fent una llarga pausa.- Mi padre le hubiera dicho muchas cosas al respecto. Él si que era un Hombre. – Sense ànims d’ofendre m’imaginava a son pare com un home gran, gegantí, sense rostre definit però malcarat i de color blau, com la resta del seu cos, per allò de la “División”, sota una capa de panyete gruixut en mig d’una tempesta de neu a la Rússia llençant pestes per la boca i tirs pels colzes.- Mi padre era un Héroe... Él decía que un Hombre es lo que hace, que son sus gestos los que lo definen. Son sus manos las que trabajan la piedra, las que disparan su arma, las que acarician y dirigen a sus hijos. Mi padre decía que un Hombre son sus manos.
El que em quedava per escoltar: el cor, el cervell, però no els pebrots, i ara em faltaven les mans. Però que cony definia a l’Home? Hi havia alguna cosa que definís a l’Home i que tots estiguessin d’acord en que així era?
Ala, doncs a col·locar-li al senyor Hipòlit els músculs de les mans i a tornar a seure a l’espera ja que de fotre puntades de peu a les cadires res de res o el poder de la “División Azul caería sobre mi”. Al final dubtava ja de poder respondre a don Martí, però ja no per no saber la resposta sinó per no saber quina resposta voldria escoltar l’Home (Redéu amb la parauleta).
Resignat a no trobar resposta i veure passar la desfilada de mestres i personatges de l’escola vaig sortir de l’aula a l’espera de que algun altre mestre passés per allí, tal vegada tindria sort i algú em donaria una resposta que coincidís amb la d’un altre. Per casualitat passà per allí Carme, la mestra de biologia i responsable del senyor Hipòlit. Pot ser ella m’ajudaria ja que coneixia molt bé al senyor Hipòlit.
Primer em vaig tenir que excusar pel fet de desmuntar l’esquelet, li vaig explicar que rera el que em digué el pare Miquel no em quedà més remei. Ella, com era d’esperar s’enfadà amb el capellà, però no per haver desmuntat el cossatge, ho feu “ per la sarta de mentides que eixe home s’havia atrevit a dir”, això és el que digué. Era curiós observar com ella sempre parlava malament del pare Miquel i del senyor Cesar, els deia feixista. Ells tampoc la volien a n’ella.
- No escoltes més a cures i feixistes Joan. Estan encegats amb les seves creences. Tu has de fer cas només d’allò que els teus ulls veuen, dels fets. I com veuràs un Home no és res més del que tu veus, tu ets un Homenet, jo sóc un Home.
- Una dona.- Vaig apuntar tímidament perquè em semblava perdre’m.
- Sí, una dona, però en este cas un Home, també les dones som Homes.
No vaig entendre res de res, les dones també eren Homes, ella era un Home! Ho havia dit davant de mi, quan se n’assabentaren el Pau i el Jordi al·lucinarien. No havia entès res i alguna cosa no em quadrava. Només tenia que creure en allò que els meus ulls veieren, d’acord, ella em feu tornar a col·locar tots els òrgans al senyor Hipòlit i em digué que això era l’Home, d’acord, però jo quan mirava a un Home no veia els budells i les mames. No entenia, si tenia que creure el que els meus ulls digueren que tenia que creure, què tenia que creure? Jo no havia vist l’interior d’un Home, tenia que creure-ho? I em feia fàstic ser com el senyor Hipòlit.
Marc, un jove mestre de Literatura que solia tractar-nos molt bé a nosaltres i a la senyoreta Júlia, i amb molta paciència a nosaltres, passà pel corredor quan m’imaginava els pits de la Marta sense pell i se’m queia l’ànima als peus.
- Marc, Marc, puc fer-te una pregunta?.- La resposta era obvia.
Aprofitant l’avinentesa el vaig segrestar dintre de l’aula i el vaig seure davant del senyor Hipòlit. Rera contar-li la meva odissea i veient la meva desesperació sembla que va decidir ajudar-me.
- No vaig a dir-te que uses el diccionari perquè sé que et fa molta mandra però si vaig a fer-te pensar un poc. De tots amb els que has parlat, qui creus que té més raó?
Ni tan sols em vaig parar a pensar, directament sabia la resposta. No en tenia ni idea. Estava fart de l’Home, dels mestres, de les opinions dispars i de veure que a ningú li preocupava veure a un nen castigat sinó donar la seva opinió interessada de l’assumpte, de fer política, de vendre’m que ells tenien més raó que els altres. No, no en tenia ni idea.
- Jo pense que tots t’han dit el que pensaven, i crec que tenien raó, a la seva manera.- ara venia el conciliador... a veure si teníem sort i trèiem alguna cosa de tot plegat.- El cor, les mans, el cervell, tot això són òrgans o ferramentes que ajuden a que l’Home es realitze com a Home. L’Home que no fa res, que està aturat, mor. L’Home es fa Home en el moment en que es manifesta com a Home, m’entens?- No, ni de conya entenia eixe raonament, però semblava tenir raó i pot ser anàvem cap algun lloc així que vaig respondre afirmativament.- L’Home doncs usa el cor per a creure, les mans per a treballar, el cervell per a rumiar i coordinar el cos i tot plegat acaba creant a l’Home.
- Aleshores que defineix a l’Home.
- El mateix fet de viure com un Home. El fet de crear, de pensar, de menjar, l’Home són els seus records, les seves Paraules, els seus gests. L’Home es reflecteix en el seu poema, en el seu treball, en la seva vida diària, en el seu cos. L’Home es fa a ell mateix a mesura que creix, que es fa individu. L’Home ho és tot i res alhora.- Sembla que veié la meva cara de pomes agres i se n’adonà de que el que em deia sonava a xinès, i ell era mestre de literatura catalana.- No t’hi escarrassis més, mira, veus l’esquelet?- N’estava tip ja de l’esquelet.- Ara, despullat, tan sols és un home més d’entre els homes, un home amb minúscula.- S’aixecà, agafà la gavardina, el barret i la bossa de mà i li la col·locà al senyor Hipòlit.- Ara, ara ja és un Home, veus. Ara tenim un home que treballa, que crea, que se diferència de la resta alhora que comparteix amb ells el que és, un Home, un Home amb majúscules. L’Home és un animal amb cultura. Entre tots els homes fem l’Home.
Tan sols vaig plorar, vaig plorar com mai havia plorat, vaig plorar tant que me costava respirar, tant que ja em tenia igual don Martí, el càstig, el senyor Hipòlit i la figa de sa tia. Ja me tenia tot igual. Una hora, havia estat una hora per tal de saber que era un Home, havia preguntat a tots els mestres que vaig poder, gent suposadament sabia i amb les coses clares, tots ells Homes. Havia estat una hora escoltant com els meus amics jugaven al pati mentre jo em retorçava en un aula vella i amb olor a entrepà de tonyina per tal d’explicar que definia a un Home. Una hora, una llarga hora, l’hora més llarga de la meva curta vida, l’hora més traumatitzant del que ara sé que és una llarga vida. Una hora de laments i penes per a dir-li a don Martí que havia desmuntat al senyor Hipòlit en totes les seves fraccions perquè un capellà em digué que era el cor, la Fe i l’Amor el que feia a l’Home, no el seu cos, un esquelet desmuntat al que li vaig afegir rera el cor el cervell perquè un psicòleg em digué que allí estava l’essència i la resposta, un ninot al que vaig afegir les mans perquè un fill de Guàrdia Civil em digué que en elles estava l’orgull de ser Home, una titella al que vaig tornar a col·locar els seus òrgans vitals perquè una biòloga em digué que era el cos sencer i no les seves parts les que formaven a l’Home, un homuncle al que vaig tornar a vestir en gavardina i barret perquè un literat em digué que l’Home era la seva manifestació cultural. Un esquelet que vaig anar vestint seguint els consells dels il·lustrats professors de la mateixa manera que un instant abans havia anat despullat...
...i entre tots cap d’ells es va ficar d’acord en que definia a l’Home.
...excepte en una cosa. Una peça sobrà des del primer moment en el gran trencaclosques de l’Home. Una part del cos no tornà mai a formar part de l’homuncle que re-presentava a l’Home en eixa aula, una protuberància que no tornà a in-corporar-se més a l’Home, un detall que la més esplèndida de totes les dones de l’escola em va saber dir des d’un bon primer moment: La Xufa! La Xufa no era part de l’Home
... i plorava per això. El temps, la saviesa docta dels lletrats, el poder de la raó i el valor del coneixement universal em deixaren clar una sola cosa i no era què definia a l’Home, tan sols que:
“...si alguna cosa no defineix a l’Home, esta és la seva Xufa.”
